Es tenen notícies de Can Piqué des del segle XVII, quan els cultius que voltaven la masia eren dedicats a la vinya i l’horta de regadiu. Tota la família tenia cura la terra, netejava el bosc i comercialitzava el vi i els productes de l’horta.

En Josep, la Rosa i la tieta Montserrat van convenir que, en lloc de portar el vi a la cooperativa, els seria més rendible vendre en porrons dins la masia, i va ser així què tal néixer el berenador de Can Piqué.

Arribada la festa de Sant Pere, el 29 de juny, cada any se celebrava als voltants de Can Piqué la festa major de Reixac i Vallençana.Los diumenges a la tarda, quan començava la calor, es feia ball amb una gramola i una cop al mes tocava una Orquestrina.

D’aquestes trobades ballaruques van sortir parelles de joves, i moltes més endavant, es van casar.

Quan ja feia fred, poca gent s’arribava al berenador, i llavors, el senyor Josep feia de peó de camins quan no adobava pells. l’any 1948 es va obtenir el permís oficial per normalitzar el Can Piqué bar-restaurant. Tot seguit es va construir un cobert de bruc sec i d’uralita per poder atendre la clientela que anava a comer.Entonces, van començar a celebrar banquets per a casaments en dies laborables, com era costum en aquells temps.

A la nit, Josep pujava a coll barres de gel des de la fàbrica de gel de Montcada, ja que de dia amb la calor no hauria arribat tal com cal, i així, l’endemà, el vi, el cava i la resta de begudes estaven fresques de veritat. També carreteava a peu des de Montcada tots els queviures, begudes i estris per poder atendre bé la clientela. Més endavant, aquesta pesada treball la feia sobre del burret que li deixaven els de can Riera.

Després el burret arrossegar un carretó, i més endavant en Josep llogava els serveis d’un taxi, encara que el camí de baixada ho feia a peu. Fins que, forçat per clients del restaurant de l’empresa Seat, Josep es va decidir a fer el transport amb un seiscientos.Van passant els anys i en Josep i la Rosa porten endavant el negoci amb l’ajuda de les dues filles, Isabel, la Glòria i més tard de a Rafael.

Malauradament, la Rosa es queda vídua del bon Josep i és Isabel i en Rafael qui empenyen l’obra començada el 1948, modernitzant, ampliant i transformant a poc a poc aquell vell berenador al acollidor i casolà restaurant d’avui. Els fills d’Isabel i en Rafael, que ja ajuden els pares entre estudis i pràctiques d’hosteleria, son els pilars de la continuïtat de Can Piqué.

Desplaça cap amunt